La cultura de la trampa

Deixeu-me ser ingenu i pensar que és una influència espanyola i no pas natural nostra, però és innegable que la nostra societat té la trampa absolutament interioritzada. Tan interioritzada que la viu amb absoluta naturalitat i com que la viu amb absoluta naturalitat perdem la consciència que fer trampa està mal fet. De fet corregeixo, no és que pensem que no està mal fet, és que senzillament ja no ho identifiquem com una trampa i ja hem arribat a veure-ho com a comportament o conducta normal.

I això, no en aquelles situacions excepcionals, no, en les coses més quotidianes i trivials. Tan quotidianes i trivials que fins i tot som incapaços de detectar-les, les vivim amb normalitat.

Però explicaré aquí tres casos concrets no per ser més grossos que uns altres, si no per posar exemples del que estic parlant. I en podríem posar més i més i més.

Un dia dinant, un company va explicar que el seu cunyat s'acabava de comprar un cotxe, que li havia sortit bé de preu perquè s'havia acollit a no sé quina promoció i a més, li havien aplicat el pla Pive i això que no tenia cotxe per donar. Es veu que quan va dir que no tenia cotxe amb el que poder acollir-se al pla Pive, el comercial del concessionari li va contestar: per això no pateixi, ara mateix em signa un paper i vostè ja té cotxe. No recordo els detalls però la cosa és que el concessionari disposava d'una sèrie de cotxes per desvallestar sense nom, quan un client no es podia acollir al pla Pive per no tenir cotxe, signava la documentació, i ja tenia cotxe per donar a canvi del nou. Els detalls no els sé però la jugada era més o menys així.

Això el meu company ho va explicar com una cosa més del relat, no va fer èmfasi pas en aquest punt. Vaig esperar uns minuts i quan vaig veure que cap dels altres cinc que érem a taula deia res, vaig preguntar si no s'havien quedat de pedra de la trampa aquella. Per unanimitat em van dir que, bé això és normal, tu també ho faries ... fins al punt que no només cap d'ells es va creure que no, jo no ho faria, si no que se n'enfotien de mi directament

Cada diumenge discutim si el penal que li han xiulat al Madrid ho era o no, i el que no li han xiulat al Barça ho era o no (això és frase del meu germà Jordi). En qualsevol cas el que no té cap dubte és que l'àrbitre és un fill de puta.

Fa pocs dies van xiular un penal a favor del Madrid escandalós. Aquell que Pepe agafa descaradament el braç d'un contrari i se'l llença a sobre simulant que era ell que l'estava empenyent. En aquest cas no hi va haver debat. Tothom absolutament d'acord en que no ho era ni de broma i per tant tota la crítica cruel mediàtica va ser per l'àrbitre. Se'n va fer tota la crítica que va convenir, des d'humorística fins la de mal gust. Tothom tenia clar que era un fill ... daaixonsis.

I Pepe? No, Pepe impune de cap ni sanció, ni crítica ni cap comentari. Absolutament ningú va ni mencionar-lo. No formava part de la conversa. Per poder afirmar amb totes les lletres que l'àrbitre era això i allò, el que les televisions passaven una i una altra i una altra vegada no era l'àrbitre pixant en un arbre, no, era Pepe fent una trampa com de les més grosses que jo he vist a primera divisió.

Tenim tan interioritzada la cultura de la trampa, que veiem una i mil vegades la jugada i una i mil vegades la conclusió és que l'àrbitre és un desgraciat. Ni una sola vegada, ni una, diem que Pepe és un trampós.

Ja fa uns anys que organitzo un concurs fotogràfic a la pàgina Facebook de la feina. Proposo un tema i convido als seguidors de la pàgina a participar amb fotografies seves d'aquell tema. Ja procuro que sigui una cosa prou genèrica per a que tothom pugui tenir o pugui fer fotos d'allò que proposem. Existeixen eines autoritzades per facebook específiques per muntar aquests concursos, i per tant el que és l'administració del concurs i seguiment es fa sol. Per tant molta molta feina no m'hauria de dur. Doncs cada any he de deixar un munt d'hores, un munt, per controlar trampes. Quines trampes es fan? Molt senzill. Si per accedir als premis és important que la fotografia rebi vots, hi ha participants que tenen centenars de perfils de facebook falsos. Voten amb aquests perfils i avall va. I naturalment, perquè he de fer una foto si a Google Imatges hi ha les que vulgui?. Simplement he de dir-li al Sr. Google que m'ensenyi fotos del tema del concurs i ja està. Trio la més bonica i ja està.

Però el que ho fa tot plegat genial, és que els concursants que han fet la trampa participant amb una foto de google o que tenen molts vots de perfils falsos, com que naturalment no resulten guanyadors del concurs, són precisament aquests els que t'omplen la pàgina de queixes i acusacions, insults, dient que el concurs ha estat un frau perquè hi havia fotografies d'internet i votacions de perfils falsos ... és sensacional i acusen, i afirmen saber-ho del cert, a l'empresa d'haver donat el premi a un amic, o client amb influència, que no s'ha fet de manera neta etc. etc etc etc

Suposo que el seu raonament deu ser: A veure, com pot ser que no sigui el guanyador, si he fet trampa per ser-ho? i arriben a la conclusió:  l'organització fa trampa, perquè si no n'hagués fet, el guanyador seria sense dubte jo perquè he fet trampa per ser-ho.

A mi de petit em van ensenyar que no se n'han de fer de trampes, i de moment no he rebut contraordre

Sol sona

Fa més de dos anys vaig explicar aquí mateix que un company de feina que canviava de funcions em va presentar un Sr. jubilat i em va demanar que mantingués la tradició que ells dos havien iniciat feia una colla d'anys. La tradició consistia en que a mitjans de novembre aquest Sr. es presentava al nostre despatx amb una ampolla de vi dolç que feia ell mateix i el meu company li canviava per un parell d'agendes i de calendaris corporatius del nou any que estava prop d'arribar. La gràcia de la tradició és que no es veien ni parlaven ni un sol cop durant l'any. Ni eren amics, ni aquest Sr. és ni ha sigut mai client ... simplement va treballar molts anys un parell de pisos més avall del mateix edifici i ves per on no sé com van establir aquesta tradició.

Em vaig comprometre a mantenir la tradició i efectivament no vaig saber res d'aquell home fins un any després.

Però un cop passat aquest any o fins i tot potser dos ara no ho recordo ben bé, per sorpresa meva va venir un altre dia. El vaig saludar em va demanar una altra agenda, li vaig donar i poca cosa més. Unes setmanes més tard va tornar a venir i tornava a portar una ampolla per a mi.

Vaig començar a no entendre què passava. Un home que no coneixia de res, que no li havia donat cap afecte, que per altra banda tampoc m'havia demanat, va començar a venir de tant en tant a portar-me regals. Vi, galetes, llibres pels meus fills, un rellotge, un anell, clauers, entrades per la sagrada família ... No havia fet res de res per donar peu a que aquella desbocament ... amb el temps ha anat a més i a més.

Fa dos anys i mig explicava aquí mateix que no ho entenia, que em tenia descol·locat, que era objectiu i no opinable que jo no li havia donat peu a res. Vaig arribar a la conclusió llavors que la únca explicació que li trobava és que l'escoltava. Cert, quan ve o quan em truca l'escolto. Però també he de dir que no és un rollero que necessita explicar batalletes. Les seves trucades no duren mai, mai, més de mig minut. I els cops que ha vingut o ens hem vist, les trobades no han anat mai més enllà de cinc minuts. Una trucada normal seva és així:
- Hola Marc, què? tot bé?
- Anem fent, i tu?
- Mira anar aguantant. encara tens vi?
. Sí coi, no pateixis
- Molt bé, adéu

Mai és més llarg que això.

Sí és veritat que el fa feliç que li digui que he trobat bo el vi, o que la noia o el noi han estat contents amb el regal, però això és el més normal del món.

No crec que hagi sigut mai desagradable amb ell, però sí absolutament contundent, inequívoc. Més de deu vegades ha marxat cap a casa amb el regal que m'havia vingut a portar. Li he dit de totes les maneres, amb to còmic, amb to tendre, amb to rotund ... que no em porti mai més res. I com dic moltes vegades se n'ha anat amb el regal sota el braç altre cop. Però insisteix i insisteix i torna a insistir. També vull deixar clar que no és pesat. No em truca ni cada dia ni cada dos, truca o ve de tant en tant, però no hi ha manera de fer-li entendre que no em regali res.

Precisament és tot el conjunt el que em fa estar descol·locat i quasi angoixat. No és que li aguanti el rollo perquè no me'l fot mai, no és que l'aguanti cada dia perquè només em truca de tant en tant, i sobretot jo ni l'he trucat mai ni li dic mai res.

Bé, el fet és que porto ja no sé quants anys amb aquesta relació estranya. Ara fa uns dies em va descol·locar definitivament. Em va demanar que ens veiéssim, no ho féiem des d'abans de vacances, es dóna la circumstància que no vivim gens lluny un de l'altre. Quan ens vam trobar em va fer una abraçada que em va commoure, no ho havia fet mai. Ens vam asseure en un banc màxim 5 minuts i mentre parlàvem m'anava acariciant l'esquena, el braç, com ho fa un pare a un fill malalt. Després d'una conversa buida, cinc minuts no donen per gaire ... les vacances bé, quina calor, els néts això i els fills allò, es va aixecar i ens vam acomiadar.

Avui m'ha demanat que ens veiéssim perquè tenia un rellotge pel meu fill i un per la meva filla, li he dit que d'acord però que no els agafaria.

Més que un regal sembla el botí d'una redada policial, m'esperava amb unes bosses que contenien tot això: 11 llibres, dues calculadores, unes galetes, tres ràdios de dutxa, un telèfon, i de rellotges quan en portava comptats 50 ho he deixat córrer, n'hi deu haver 80, 90 ...

Abans de separar-nos i de fer-li jurar que acceptarà que no m'ho quedaré pas tot (i en aquell moment em pensava que hi havia la meitat de la meitat), s'ha tret un paper de la butxaca i l'ha començat a mirar. Què fas? li he preguntat. Repasso que no m'hagi deixat res.

M'he adonat de la magnitud de la tragèdia quan he sigut a casa ... evidentment no em quedaré res de tot això, i el repte és fer-li entendre sense que tingui un disgust.

Diu de tant en tant que valora tant i tant la nostra amistat i que jo represento tant per a ell. Quina amistat? com puc representar res per ell si no he fet mai res per a ell?

No estic dient que no li tingui apreci, estima, clar que sí, però la relació que tenim és la que ell s'imagina que tenim i no la que tenim de debò.

La única cosa que faig per aquest home és escoltar-lo, i ell parla molt poc. Imaginem-nos doncs quant d'afecte ens cal i com podem arribar a ser capaços de fabricar-nos-el.

La Barca Nova

Una de les millors coses que he fet aquestes vacances que han acabat fa poc però que ja fa molt que enyoro, va ser anar a veure, gràcies a la mare com tantes i tantes coses, l'obra de teatre "La Barca Nova".

Una obra de teatre que més enllà del detall de l'argument, retrata la vida de Sant Pol i els santpolencs de principis del segle XX. La vida del mar, del pescador, de la seva duresa, del seu amor per la mar, per la marc com diuen encara ara a Sant Pol.

Dirigida, interpretada, so, llums, escenografia ... per santpolencs, l'obra va molt més enllà d'un muntatge teatral, de la posada en escena d'una ficció. És una oportunitat de donar vida a l'avi, el pare, l'oncle, el veí ... tothom és conegut encara que els personatges siguin fruit de la ploma de l'autor.

Tots com a individus, com a col·lectiu, com a societat, som fruit del que han sigut els que ens han precedit, que ens han donat no només la vida sinó la manera d'entendre-la i interpretar-la. És llei de vida que les coses evolucionin, vagin canviant i desapareixent en certa manera, però sense renunciar-hi és molt bo recordar sovint d'on venim, quines són les nostres arrels que expliquen qui i què som.

Un altre encert definitiu és que el darrer acte de l'obra es du a terme a la sorra, a tocar del mar, del marc, el so del qual acompanyava i que cada ona que besava la sorra semblava ben bé que empenyia cap als actors i espectadors la memòria dels que allà estaven essent representats.

I per si hi havia cap dubte, al final de la representació el Director de l'obra va sortir a dirigir unes paraules als espectadors simplement per dedicar la representació d'aquell dia, a un santpolenc, pescador o palé, desaparegut els darrers mesos. Tres dies de representació, dedicat a tres diferents. No com a símbols per ells mateixos, si no com a membres de la cadena de transmissió d'una tradició, d'una vida rebuda per un costat i lliurada per l'altre, per continuar, per mantenir malgrat l'evolució la identitat pròpia.

Moltes gràcies Centre Cultural i d'Esbarjo, enhorabona. Pepe, ets un putu crack, no saps com t'admiro i t'envejo.

Per cagar-s'hi

A la feina t'hi passes tantes hores, et relaciones amb tanta gent que és evident que es donen sovint anècdotes del tot curioses. Al sector on jo treballo segur que no més que en altres, però sí que es presta a que se'n donin de bones.

Ahir em ve a veure una companya i em diu que necessita compartir amb algú el que li acabava de passar. Es veu que va trucar un Sr. que té contractada amb nosaltres una assegurança que en diem de caçador. Els caçadors estan obligats a tenir una assegurança de Responsabilitat Civil que els cobreixi dels danys que puguin causar a terceres persones o a béns de terceres persones. És del tot lògica aquesta obligació, van amb una arma carregada a l'esquena i naturalment hi ha el risc que facin mal a algú, com malauradament passa relativament sovint. L'assegurança a més també cobreix els danys que pugui causar el o els gossos que acompanyen el caçador. Sembla també lògic, es pot donar el cas que mossegui algú ... 

Doncs bé ahir va trucar un Sr. que té amb nosaltres una assegurança d'aquestes característiques. Volia fer una pregunta i la pregunta era si en l'assegurança tenia cobert recórrer una multa que li havien posat. Va explicar que el seu gos s'havia cagat al carrer, ell no ho va recollir i un fill de puta de veí, va dir es veu textualment, l'havia denunciat i ara tenia una multa. L'assegurança em farà el recurs de la multa?

La meva companya que és tota dolçor li va explicar doncs que no, que li sabia greu però no, i es veu que es va posar com una fiera i va començar a cridar-la. 

Per a mi ara ve la part genial. És del tot habitual que quan li dius a un client que tal cosa no està coberta la resposta sigui "doncs si no cobreix això, ja em diràs de què em serveix" Es veu que tota la cridòria era en aquest sentit. Que el Sr. estava indignat perquè no li entrava al cap que la seva assegurança de caçador no cobrís presentar recurs per una multa a conseqüència que ell havia decidit no recollir la caca del seu gos.

La companya em va explicar mig avergonyida que no s'hi va poder estar i li va respondre: serveix per si mai mata algú.

Carta tancada

Avi,

Aquestes darreres setmanes hem recordat molt la teva figura, la teva vida, la teva obra, les teves conviccions, el teu sentit de l'humor, el teu enorme amor, i inevitablement la teva mort.

Ara estava revisant fotografies, videos i audios d'aquests dies i m'he adonat de cop i volta que mai he gosat dirigir-me a tu de nét a avi. No sóc molt capaç de saber-ne el perquè i el que intueixo com a motiu no em deixa gaire bé. 

Saber-me tan poca cosa al teu costat segur que n'ha sigut una de les raons. Vas tenir una vida molt curta, molt, però molt i molt plena dins i fora de casa i pel que sé vas assolir el màxim, estar satisfet i amb pau amb tu mateix. 

Em sembla que tots aquests anys t'he viscut molt més des de la profunda admiració i impressió de la teva vida i mort, que no pas des de la proximitat del pare del pare. 

Però què coi, sóc el teu nét, i el fet que no ens haguem conegut directament i que no m'hagis tingut a la falda, ni que jo recordi de tu converses o passejos, no treu ni una mica el dret i la possibilitat de dir allò que sí he tingut l'oportunitat de dir als meus altres avis. No em veig en cor, ni em sembla he de fer, una carta lloant la teva vida, cosa que evidentment mereixes, simplement em ve molt de gust resumir-ho tot plegat com correspon a un nét.

Avi, t'estimo

Cara A cara B

Coincindeixo a l'ascensor amb la veïna del pis de dalt.

La conversa ha estat textualment

- (Amb un amable somriure posat) Caram el teu noi ha progessat molt amb el saxo eh? Comparat d'un temps enrere a ara ...

- Sí, li agrada molt, de fet és el que vol estudiar.

- Ja veus, quina gràcia, així que vol seguir estudiant música. Sí, sí, ja es veu que hi té traça, ha progressat molt

- Sí, sí, no té dubte, vol fer la carrera de música

- Tà bé, passi-ho bé

- Adéu siau



He mirat de reproduir-la textualment, però la repeteixo per si no ha quedat prou clar


- Tiu, comencem a estar fins a les pilotes de sentir el putu saxo, ja fa anys que dura

- Doncs tia ho tens clar, no saps el que t'espera

- Què dius cabró? després del que hem aguantat encara durarà més?

- Tota la carrera de música tia

- Cagun tot

- A cagar a la via

Què vaig sentir a Burgos?

Què vaig sentir a Burgos?  Moltes emocions, molt fortes, contradictòries i totes alhora. No m'havia passat mai, encara ara em tenen trasblasat i per això em ve de gust i potser fins i tot em convé explicar-les.

El 9 d'abril feia 75 anys que van afusellar el meu avi al penal de Burgos. Omnium Cultural i en Quim Torra davant de tot, va organitzar un acte de record.

Vaig sotmetre-ho a casa. No em veia a mi mateix viatjant sol a Burgos i sense dir-ho pensava que o hi anava  amb la dona i els meus fills o probablement no hi aniria. Primera emoció, els nois no ho van dubtar ni un segon tot i ser un viatge pesat i que havien de renunciar a les seves passions del cap de setmana amb les quals hi tenen tots dos un compromís exemplar. Així doncs la dona i jo vam organitzar el viatge.

Una de les coses que em va passar és que no vaig saber preveure les emocions que viuria. M'imaginava que principalment m'impressionaria l'emoció del meu pare que presidiria l'acte amb 89 anys i el llacet posat com sempre duia l'avi.

Tot va començar quan estàvem arribant al penal. En sabíem el carrer però no el nº i per tant un cop al carrer en qüestió circulàvem a poc a poc pendents de no passar de llarg. Vam passar més d'un edifici que ho podia haver sigut ... anàvem a poc a poc per aquell carrer llarg i recte. De cop, allà al final de tot vaig veure voleiar una estelada. No hi havia dubte.

A partir d'aquell precís moment vaig començar a tremolar de dalt a baix, com si de cop em fes càrrec d'on era en tot el seu significat. El carrer acabava en una rotonda i allà començava una mena de camí d'uns 100 metres fins a la presó. Vam aparcar al costat de la rotonda i hi vam arribar caminant.

Era un matí mig assoleiat mig entrenyinat, feia molt de fred, molt, que problablement l'emoció i el tremolor conseqüent feia que semblés superior.

Següent impacte. L'acte era a la una i nosaltres hi vam arribar a 2/4, faltava mitja hora per tant i mentre ens hi acostàvem em va sorprendre veure tanta gent. Numèricament potser no eren molts, 30 potser? però sí em va commoure pensar que s'havien desplaçat expressament. I en l'estona que faltava en van arribar més. A partir d'aquell moment i fins encara ara vaig començar a notar un profund sentiment d'agraïment. Recordo que quan em venien a saludar jo els anava dient que eren tots uns herois, alguns els coneixia, molt pocs, la majoria no.

L'escenari era difícil de superar. La presó com dic era al final d'un camí envoltat de camps. Acabat el camí doncs t'abocaves a la porta del penal, per cert en actiu i en ple moviment. A la banda esquerre de la porta amb la presó de fons era on es faria l'acte. Per tant en aquest cantó esquerre però a tocar de la porta hi havia a terra una estelada que potser feia, què sé jo, 6 o 8 metres d'alt per 3 d'ample. Una mica més a l'esquerre el faristol i el micro i darrera una senyera preciosa que no va parar de voleiar tot l'acte. Darrere, el descampat. Per tant tots els assistents vam estar de cara a l'orador, darrere seu la senyera i de fons el descampat on van matar l'avi.

Tornem a la porta. A la banda dreta, per tant a pocs metres de l'estelada gegant i de tots nosaltres, l'espai era petitet, hi havia dos cotxes de policia i fora drets i amb una cara difícil de descriure quatre policies que ens feien companyia.

Per tant com dic l'escenari no podia ser més impactant.

El meu germà Xavier va voler fotografiar aquella escena tan potent: la presó de fons amb tots els seus ets i uts, a la porta en un cantó una estelada gegant i en l'altre la policia, i ja hi vam ser. Un policia, de males maneres li va demanar la documentació, per wlakie va parlar jo què sé amb qui per demanar antecedents penals i entre tant amb to de fàstig li anava dient "ustedes tienen permiso para hacer un acto y lo vamos a respetar, pero el acto de aquí para allá, hagan lo que tengan que hacer y ya está, a mi y al edificio no me saque en sus fotografías. Ya recibirá la correspondiente sanción en su domicilio" No va passar d'aquí però va ser molt desagradable.

Ah, i pel que fa als antecedents penals, ja li aclareixo jo quins són. Els antecedents penals del meu germà són que el seu antecedent avi va ser afusellat en aquell penal.

No feia cinc minuts que havíem arribat per recordar un Carrasco afusellat allà, i allà mateix un Carrasco va ser multat. És anecdòtic però simbòlic i per tant també provocava emocions.

Mentre esperàvem que fos l'hora i acabés d'arribar tothom, les persones que eren allà, la majoria de l'Unió de joves, es van voler fer fotografies amb el pare. Ara un ara l'altre s'anaven passant de mà en mà les respectives càmeres per fer-se les fotos. Següent impacte i ja no sé quants en duc, em va commoure sentir com comentaven entre ells l'emoció que els representava fotografiar-se amb en Raimon Carrasco.

A la una en punt, davant mateix de la presó, amb l'estelada gegant allà terra, la senyera onejant i la companyia dels policies va començar l'acte.

Van intervenir en Quim Torra, verdadera ànima de tots els actes d'aquests dies i que em produeix una gran tristesa tenir la certesa que no li sabrem agrair i correspondre com escauria, l'Antoni Castellà d'Unió Democràtica, l'alcalde de Masquefa que va llegir l'himne a la bandera que havia encarregat el meu avi, dos militants i regidors d'Unió que van llegir de manera excel·lent cartes que s'havien enviat l'avi i l'àvia durant el captiveri, i dels que em sap molt greu però no en sé els noms, l'Oriol Segarra en nom d'Omnium, un gran amic de la família i a més el pare del qual va compartir presó amb l'avi fins el dia de la seva execució i per tant també tenia ell motius personals per estar trasbalsat, i finalment el pare. El pare per primer cop a la vida ens va fer patir. Feia molt fred, molt, feia aire, una hora i mitja dret sense moure's i el cop emocional de ser allà on el darrer cop que hi va ser fou per acomaidar-se del seu pare ... va estar a prop de fer figa. De fet cap al final de la seva intervenció li van fallar les cames i va acabar marterialment aguantat pel meu germà Jaume i el meu cosí Manel. Tot i l'emoció i les forces al límit literalment, el pare és un gran orador i té el do del comunicador, i com acostuma, va estar brillant.

Entremig en Jordi Cortada va cantar l'emigrant i el cant de la senyera. Voleu més impactes emocionals? Cantar l'emigrant i el cant de la senyera allà on van executar l'avi, i amb l'atenta mirada i cara de fàstig dels policies?

Potser però el més gros per a les emocions va ser quan tres besnéts de l'avi, dos fills del meu germà Xavier i el gran del meu germà Jaume, van posar veu a l'avi. (Gran encert Quim, moltes gràcies per enèssima vegada)Van llegir intercaladament ara un ara l'altre, frases de l'avi, el seu besavi. L'avi Manel recuperava la seva pròpia veu, sí, la seva pròpia veu a través dels seus més recent descendents. Els seus més recents descendents penals per entendre'ns.

Per cert, un d'ells, un dels que va recuperar la veu de l'avi es diu Manel Carrasco

Els meus nois també havien de fer-ho. La meva filla ja d'entrada va dir que no s'hi veia en cor, amb 12 anys era la més jove de la trobada i s'entén molt bé, però al noi li feia molta il·lusió i va dir que sí. De fet, el vespre abans van estar assajant els 4. El mateix matí, un parell d'hores abans de l'acte em va dir que tot i que es moria de ganes de fer-ho no s'hi veia en cor. El motiu sóc jo que no em veig en cor de reproduir-lo però  no té res a veure ni amb vergonya, ni amb impressió ... té a veure amb una limitació que demano a Déu no l'impedeixi ser feliç.

Per tant mentre llegien els meus nebots sentia alhora l'orgull, satisfacció i esperança de veure aquests xicots joves i forts posant veu al seu besavi com el més profund sentiment de tristesa pel fet que el meu fill no pugués, com ell volia, participar. Afegim-li, naturalment, l'emoció de les pròpies paraules que reproduïen els nois. Paraules tan beligerants com democràcia, justícia social, fe, amor per la família, pels seus fills i naturalment per Catalunya, tot plegat el que el va dur a la mort.

Però és que hi ha una cosa més que s'ha de dir i que donava un definitiu toc emocional a l'acte. Mentre parlava qualsevol dels diferents oradors, hi havia un silenci absolut, recordo que els assistents teníem davant nostre l'orador, darrere seu la senyera al vol i de fons el descampat on van assassinar l'avi, tot l'acte vèiem això. Doncs mentre en aquest silenci l'orador recordava que Manel Carrasco va defensar la justícia social, o la catalanitat, o la democràcia, .... intercaladament de manera llunyana però claríssima se sentien trets. No sé si eren caçadors o una màquina espantaocells ... però eren uns trets sense ritme constant ... ara un, ara dos de seguits, ara tres ... que sentits entremig del relat de la vida i la mort de l'avi feia esfereir.

El darrer que vam fer va ser cantar els segadors i finalment fer-nos una foto tots els assistents. Enlloc de dir el clàssic i tradicional Lluííííííísss per sortir somrients, se'ns va ocórrer cridar tots alhora amb la presó a l'esquena, estelada al costat i policies davant: Independència

Què vaig sentir a Burgos? Profund agraïment a totes les persones que s'hi van desplaçar, admiració i agraïment infinit a en Quim Torra i Omnium Cultural, ràbia davant l'odi de la policia, impressió màxima per saber-me allà on van assassinar l'avi, sentit de pertinença i complicitat amb els meus cosins allà presents tots integrants d'una família enorme i unida per la figura de l'avi estant cadascú a casa seva, patiment de veure el patiment del pare, orgull de la meva petiteta família, la meva dona, els meus fills que no van dubtar de voler-hi ser i viure-ho, profunda tristesa per la circumstàmncia del meu fill .... presència de l'avi, saber-se allà on va ser empresonat, allà on va ser assassinat ... i finalment una sensació d'alegria per un acte senzill però preciós, perquè va ser de debò.

Resum en video de l'acte